Veure per creure. Arran del 13sept. 2009 a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència no podia pensar tot el que podríem veure a través de l’objectiu en una dècada. Anàvem tots a una i vàrem descobrir l’odi a tot el que representava aquell fet i l’entorn de casa en aquells fanàtics feixistes que semblaven sortits del museu de la cera i caspa de l’estat. Amb la càmera al coll i petit bloc de notes he sentit el batec del cor i enfocat a través de les llàgrimes tant en moments de joia com d’altres que voldria esborrar de la memòria. El 9-Nera al costat del President Mas i tenim pendent una entrevista amb el President Puigdemont signada pocs dies abans de partir a l’exili. Potser la foto del11Sen què s’adreça a uns micròfons era una premonició.
Avui he tornat a plorar en prémer el botó, llegitmirades,somriures i…
Esperit de brisa. Nascut entre vinyes i gronxat per dues brises, la marinera que embolcalla Alella i la brisa del re premsat de pansa blanca, Quico LLuch ha esdevingut un fervent pregoner de les qualitats dels fruits que ennobleixen les terres on si conrea aquest beuratge misteriós i engrescador alhora.
Un somriure planer.
Ens vàrem conèixer mercès a aquest vehicle que fusiona la capacitat de comercialitzar i la de donar imatge al producte. Les millors caves i bodegues varen apostar per aquest home que convertia en excel·lència tot el que manegava. Cert que m’ho posava faci’l i també que em permetia ser creatiu en la meva tasca, tan cert com que rematàvem la feina davant una taula ben parada i sense por de quedar assedegats.
Imponent i cerimoniós.
Sovint els retrobaments ens enforteixen i després d’uns anys de distanciament totalment involuntari ple de moments entranyables, vaig decidir demanar-li si li feia gràcia tenir un record que ens feia retornar als orígens. A part dels anys que sumaven i els cabells que minvaven, la coreografia era ben diferent. Aquell venedor canviava el discurs comercial pel sermó a la tropa. Ara En Quico era El Mossèn dels Miquelets.
+El lloc de trobada era un pèl capciós perquè sol ser un espai més aviat dedicat a comiats. Vàrem quedar “A fi de bé “a la porta del cementiri. ! Cony amb en Lluch!. Volíem fer -li un retrat dempeus a la terra que el va veure néixer, com sempre, ell negociaria el lloc i nosaltres La Mireia i Jo intentaríem fer-ho possible. Érem en temps de verema i la meteorologia no acompanyava massa. Però Alella té bons racons per aixoplugar les cabòries i fer lluir els somnis. Els ceps d’Alta Alella es mostraven discrets però acollidors pel que volíem i en una estoneta i en una hora més taurina que fotogràfica “Les cinc de la tarda” aconseguíem els nostres propòsits. Les darreres fotografies ja varen ser aigualides per un capriciós cap de boira que ens recordava que érem al Maresme i Setembre.
La penitència va ser lleu! Tres Parenostres i dues Avemaries. El que té estar endollat amb el Mossèn. Gràcies Quico per fer-ho possible i a Alta Alella per acollir-nos.
Descriure un tipus de fotografia específic, ens fa pensar en un fotògraf concret. Avui ens endinsem en un aspecte quasi mític que sembla reservat als mags de la llum. La fotografia nocturna. La inclusió d’estels i la lluna en els paisatges va ser una autèntica fixació pels qui veiem i interpretàvem el món en blanc i negre i que resolíem tècnicament al laboratori. Més tard el color ens permetia mostrar les estacions de l’any en cada continent amb tota la càrrega visual que ens aportaven les pel·lícules existents i cada una amb el seu segell propi. Sabíem que utilitzar Agfa, Fuji, Kodak, etc. volia dir donar calidesa o fredor al mateix espai i alguns ens atrevíem a capgirar-ho amb l’ús de filtres. Filtres de color, degradats, neutres. Varen donar pas a imatges de paisatges onírics, semblants a somnis irreals. El flou i les aigües sedoses varen crear tendència i en aquest moment va irrompre l’era digital i el bombardeig constant a la xarxa social amb efectes incorporats als mòbils, va fer que el consumidor d’imatges tingues la sensació que tot hom estava capacitat per fer aquest tipus de fotografies.
Entre el meu cercle d’amics i professionals hi ha diversitat de criteris i personalismes que giren al voltant d’aquest tipus de fotografia. Per la seva trajectòria i el grau d’especialització, segueixo l’evolució que es pot visionar per la xarxa i sovint descobreixo que la tècnica supera la capacitat creativa i la recerca. Amb això vull recalcar que els espais protagonistes de les captures són extremadament semblants i que els diferencia l’experiència en l’aplicació de les tècniques. Possiblement és fruit de sortides en grup i viatges organitzats, mes que de la casualitat. Aquesta és la base d’iniciació per a molts que més tard volaran sols, deixant lliure la seva imaginació en mans de l’experiència acumulada.
Amb els anys poder demanar a un exalumne que et dediqui una estona per explicar-nos la seva vivència personal, és realment enriquidor. Aquest és el cas de Joaquim Duràn.
Inquiet, tímid i tossut, va assistir a unes classes nocturnes en les quals jo impartia els fonaments essencials per aterrar a la fotografia digital. L’any passat vaig visitar una exposició a Mataró, comprovant la seva evolució. Una sala plena de fotos a gran format on s’apreciaven les influències i proves que a poc a poc , però de forma continuada donaven forma a una manera de fer més personal. Ara a l’hora de parlar a La Universitat de fotografia nocturna, he cregut oportú fer-lo servir d’exemple. Just ara que és en plena ebullició, sense deixar-lo reposar.
Que et va fer decantar-te per aquest tipus de fotografia?.El meu interès per la fotografia nocturna va despertar per diversos cursos que vaig fer al llarg dels anys que m’he anat formant com fotògraf de paisatge i natura. Primer va ser amb Joan Safont i poc després amb Sergio Ruiz al Centre Tres Roques, a poc a poc he anat descobrint i aprenent aquesta tècnica tan complexa on la llum és la base per poder transmetre la passió per la natura i el paisatge que ens envolta. .
Dediques més temps a la planificació que al moment de la sessió?Totes les planificacions comporta el seu temps depenent de la distància, jo acostumo a anar a investigar el lloc sempre que puc localitzo els enquadraments que m’interessen i a través de l’aplicació del mòbil Photo Pills, després arriba el moment de tornar al lloc planificat i pot durar diverses hores la sessió depenent de la foto que tenia al cap. .
Sols anar en grup, o prefereixes el treball individual? Sòl anar en grup de vegades, però simplement per intercanviar experiències i conèixer a altres fotògrafs. És més segur si vas amb gent de nit, és fàcil fer-se mal i perdre, però també m’agrada treballar sol. .
Les localitzacions i planificacions les dissenyes a partir d’una aplicació tipus Photo Pills?Si a través de l’aplicació del mòbil Photo Pills i la realitat augmentada busco el moment en què la lluna o la Via Làctia està en el lloc que més m’interessa.
Matinades o capvespre?Faig més sortides de sol que capvespres depenent del lloc faig un o altre.
Utilizes filtres de vidre i muntures especifiques per apilonar diferents tipus? Marca? ¿Perque?Actualment utilitzo el sistema de porta filtres i filtres de vidre Lucroit de 165 mm en el qual puc posar fins a 3 filtres, tinc un DN de 3,6 i 10 passos, més 3 degradats de 03,06 i 09, 1 invers de 06 i un polaritzador. Són filtres de bona qualitat i en el moment que vaig començar a treballar amb filtres només hi havien aquesta marca per a l’objectiu Nikon 14-24 mm. Avui en dia hi ha altres marques que també tenen filtres de molt bona qualitat.
Cable disparador o controls remots?Porto sempre amb mi diversos disparadors amb cable i amb control remot depenent de les necessitats que utilitzi per a certes fotografies.
¿Sempre treballes amb el mirall aixecat per evitar vibracions? No acostumo a utilitzar-lo.
Quin és el teu objectiu preferit?Per al tipus de fotografia que jo faig sempre utilitzo el 14-24, 2.8f és un objectiu de molta qualitat, també tinc un 24-70. 2.8f, un 70-200. 2.8f, un 35 mm f2 i un 50 mm.1.4f, a més fa poc vaig adquirir una càmera Sony A7S per fer nocturnes.
¿Quina gamma d’ISO utilitzes per les fotos d’estels? Entre 3200 y 6400 ISO
¿Dediques molt temps a la edicio?Depèn de la fotografia sòl trigar més o menys temps, el que més em porta temps és classificar les fotos i ordenar-les.
Quin és el teu referent com a fotògraf nocturn?No sabria dir-te qui seria, si et puc dir que el nivell que hi ha tant aquí com fora és molt alt. .¿que recomanaries al fotògraf que vol iniciar-se en aquest màgic mon? La fotografia nocturna és un món ple de satisfaccions per descobrir, no és fàcil però amb ganes, entusiasme i creativitat pots arribar a fer bones fotos, a més sempre hi ha persones que et podrà donar un cop de mà per ajudar quan ho necessitis. .
Un viatge singular. Quan els sentiments i les imatges es donen la mà, el resultat pot ser colpidor i tal volta entranyable. Irene Valle Guillen ens va presentar un treball on dibuixava la traça del temps reflectida en la seva àvia Pilar. Ens va mostrar un renéixer en una persona que s’estava fonent en les ombres. Un relat magnífic en contingut i formes, i que Irene Valle va exposar amb fermesa en la seva ponència malgrat la coincidència amb l’enterrament del seu avi. Parella de Pilar. Aquest treball va ser escollit junt amb d’altres per una exposició en un espai lúdic de la universitat. Just davant les màquines del cafè on els alumnes relaxen muscles i sentiments, presentàvem un estímul nou. Conviure amb realitats properes i expressades pels companys. Pilar va iniciar un nou viatge i ens sorprenia amb la seva visita.
Amb Pilar, espléndida al Tecnocampus.
Aquell matí em fonia en una abraçada amb Pilar i la seva família. Era un premi com a professor que estima els valors i els afectes per damunt de la tècnica.
Aquesta setmana a Igualada, amb motiu de FINEART, una mostra fotogràfica de gran nivell, l’exposició que va néixer amb sentit itinerant, va “fer ressorgir de bell nou l’esperit de viure reflectit en la mirada de Pilar”, que va acudir puntualment a la mostra.
Pilar i Irene a FINEART
Aquest article el dedico a Pilar, a Irene i els pares, però molt especialment als companys de professorat en especial a Cristòfol Casanovas i en Carles Paul per fer-ho possible.
També voldria que fos un exemple d’actitud i respecte pels alumnes de fotografia documental al Tecnocampus de Mataró,on impartim tècniques i mètodes per parlar amb imatges, però sense oblidar els sentiments.
Sovint volem definir estils, formes de treballar, o simplement d’anar per la vida de persones que coneixem o creiem conèixer. A l’aula amb els alumnes o en la tertúlia d’amics tots grillats per una passió en comú com és la fotografia trenem records i destil·lem el passat tot creant paral·lelismes per il·lustrar un present que tal volta ens portarà al futur. En aquest món de fanàtics tècnics i d’artesans capaços de guiar la llum a través d’imatges efímeres he conegut peces cabdals i característiques. “En un temps passat però no tant com per indexar-lo en la prehistòria hi havien uns homes denominats retratistes o fotògrafs que miraven el món de cap per vall a través d’un vidre esmerilat.”
Lluis Brunet vist per Joan Safont.
Eren capaços d’interpretar la realitat o capgirar-la amb aquell instrument batejat com a banc òptic.
Els ulls d’en Lluís Brunet llegeixen el present i sospesen el futur mentre es mimetitza en la mirada popular, el pòsit dels anys temperen la reflexió i fa que les seves imatges prenguin força i coherència.
A Sabadell vaig descobrir un enigmàtic druida mimetitzat darrere una barba roja i un posat hippy. Lluís Brunet era un avençat en el temps i fusionava imatges en una sola placa amb més facilitat que molts col·legues ho fan ara a través del Photoshop. L’he anat seguint des de la distància i el respecte que em mereix com a professional i hem coincidit en feines per clients comuns on mai l’he vist com a competidor sinó com a tenir l’oportunitat de compartir un espai on cabíem tots dos. En el camp de la publicitat , en el retrat, en fotografia arquitectònica, Lluís Brunet és un referent a tenir en compte i digne de formar part dels personatges que han escrit la història del nostre país. Si en Perret va ser per a molts un pare en el bodegó publicitari per la capacitat d’il·luminar amb precisió de bisturí, li va sorgir un deixeble, ens hi fa pensar.
Analógic sense retocs posteriors.
Amb el pas dels anys i l’evolució de l’ofici i la involució en el món digital, ambdós hem traçat camins paral·lels tant en l’àmbit professional con en el formatiu i és des de fa uns anys just en el primer referèndum a Arenys de Munt vàrem començar a coincidir. Parlar amb ell és un exercici constant que mou el muscle del somriure i enforteix la capacitat de respondre al mots encreuats amb què dibuixa els seus comentaris.
Aquest dijous vinent l’he convidat a impartir una lliçó magistral en una de les meves classes a la universitat.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
a la platja de Banyuls amb en Jordi Cuixart i la Muriel Casals
Banyuls de la Marenda del dia que varem anar a dinar a casa de la Teresa Rebull
M’agradaria que els qui creuen que el seu camí professional passa per la fotografia, coneguessin de primera mà, un bon home, un gran fotògraf i un notari del moment present del nostre país.
Narrativa gràfica d’Eduard Huertos.
Deixar-se engolir per l’obra de l’Eduard Huertos és cavalcar en la cal·ligrafia dels sentits i la passió per la tècnica. En un marc incomparable del collegi d’aparelladors de Mataró hem pogut gaudir d’una mostra individual d‘ aquest autor minuciós en el dibuix en la seva etapa realista i punyent en aquesta on l’abstracció i la composició es fonen.
Parlar de l’Eduard és parlar d’una noble entrega en tot el que fa i que defineix la seva línia personal i que en quatre ratlles ens explica.
L’any 1959 uns quants joves que acabàvem els estudi d’Art a l’Escola d’Arts i oficis de Mataró, vàrem fer una exposició col·lectiva on predominava l’abstracció com a medi d’expressió artística. Va constituir un gran escàndol ciutadà, ja que no era “normal” que gent jove, fos agosarada i “profanés” el Museu Municipal, amb temes pictòrics en prou feines tolerats a artistes consagrats a l’estranger. D’a les hores en ça que he conreat l’abstracció com la forma preferida per comunicar els meus sentiments artístics.
Això no treu, que quan viatjo, m’emporti unes aquarel·les i un bloc per pintar edificis i paisatges dels llocs visitats. També m’agrada dibuixar figura, retrats, còmics, etc. Però quan vull expressar-me amb total llibertat, retorno a l’abstracció que m’obliga a crear l’obra des de cero. A vegades amb fatiga però sempre amb la il·lusió de fer una cosa totalment meva.
Respecto aquells artistes que amb la seva obra volem comunicar idees polítiques i socials o qualsevol d’altres. Però jo els compromisos els he pres en l’àmbit de la política militant en organitzacions. Per mi, en l’art, el que preval es la impressió visual estètica.
Els artistes joves d’ara van per altres camins que jo no seguiré. No passa res. Els observo amb respecte. Mentre tant, jo faig el que m’agrada.
Eduard Huertos
Una exposició un pèl enrogida per l’emmoquetat de la sala però que sens dubte ens transporta al màgic món del gravat en què l’Eduard es mou amb tanta desimboltura i on la seva tenacitat es veu reflectida.
La traça de la vida en paral·lel d’un artista local que mereix tenir en compte i seguir-ne l‘ evolució!.
Pas decidit sense dubtes. D’aquesta manera preníem contacte en aquest matí plujós al campus de la universitat amb aquest personatge entranyable, proper i convincent que és testimoni fidel de la realitat mundial!Aquest matí l’aula de fotografia documental era en ebullició amb la presencia D’aquest jove fotògraf / 1979. Que ha cobert durant 15 anys conflictes i moviments socials per tot el món, la migració i la candent temàtica dels refugiats per tot el món.
Ha treballat per New York Times, en Orient Mig i Africa i ha estat documentant sobre Pakistan, Líban, Iemen, Colòmbia, China, etc. Li han publicat treballs. Nacional Geographyc, SundayTimesMagazine, Stern, Le Monde i El País Setmanal.
L’any 2012 guardonat amb el World PressPhoto. A Santa Coloma de Gramenet la seva ciutat natal li atorgaven El Premi Ciutat.L’ any 2016. La seva pel·lícula sobre els africans que intenten arribar a Europa va guanyar el Premi nacional de Fotografia Española de ANIGP-TV .
Premi Nikon sobre la crisi de l’Ebola i l’any 2016 sobre la crisi dels refugiats. L’any 2016 premi Ortega y Gasset també sobre els refugiats.
Ha estat una xerrada distesa amb els alumnes i professors assistents que sens dubte il·lustra i subratlla el camí dels qui han optat per aquesta disciplina.
Amb Cristófol Casanovas
Un col·loqui que començava i feia cloenda entre cafès amb els companys del professorat.
Samuel Aranda amb Carles Paul, Mireia Canicio i Cristófol Casanovas.
Samuel Aranda ha fet una rapida visita al nostre centre on li hem pogut mostrar les sinergies creades pels nostres investigadors.
Gràcies Samuel per fer possible aquest acostament i per compartir-ho.
Un viatge singular.
Narrativa gràfica d’Eduard 
Una exposició un pèl enrogida per l’emmoquetat de la sala però que sens dubte ens transporta al màgic món del gravat en què l’Eduard es mou amb tanta desimboltura i on la seva tenacitat es veu reflectida.
Aquest matí l’aula de fotografia documental era en ebullició 
A Santa Coloma de Gramenet la seva ciutat natal 
Premi Nikon sobre la crisi de l’Ebola i l’any 2016 sobre la crisi dels refugiats.
JOAN SAFONT PHOTOGRAPHY 